Aquests dies hem assistit al periodisme més sensacionalista davant un fet ben trist com és la caiguda d’un nen a un pou i una sèrie de dificultats van endarrerir les feines de rescat. Alguns mitjans de comunicació han fet un seguiments intens i exhaustiu, han especulat i han opinat sense cap mena de respecte. Han convertit la notícia en un circ mediàtic, un “reality show” amb tots els ingredients: connexions en directe les vint-i quatre hores, entrevistes, especulacions, i tot per pujar l’audiència, perquè el més trist de tot plegat es que al nostre país, això ven, la gent ho mira, els interessa i els voten com a millors programes. Llavors tenim un problema social que traspassa al periodisme brossa. Existeix simplement perquè dona audiències milionàries, de magazines, noticies, prime-time i programes especials. M’agradaria veure tots aquests periodistes què farien si fos el seu fill, si el drama fos el seu, amb aquesta exposició pública i cruel, cercant pares i familiars desesperats per preguntar com porten el drama vital. Utilitzant constantment expressions com: esperança, resar, rescat, agafar-se a la possibilitat….Si us plau!! Algú sap quants pisos són 100 metres? O 70, tant se val? Doncs així, per sobre, setanta metres són mínim uns 20 pisos. Algú s’imagina a un nen de 2 anys caure des d’una alçada de més de 20 pisos i sortir-ne viu? Potser haurien d’haver dit que les possibilitats reals eren infinitesimals, però es clar, això no ven.
La paraula “morbo” ve del llatí mŏrbus (malaltia). Antigament feia referència a una malaltia infecciosa, especialment la contagiosa o epidèmica. Més endavant es va ampliar el significat fent referència a l’interès insà cap persones o fets i a l’atracció pels esdeveniments desagradables. Sembla ser que l’atracció cap a lo morbós sorgeix de la necessitat que te l’ésser humà de sentir emocions, i tots, en major o menor grau, hi estem exposats. Podríem dir que és una tendència que tots tenim, sense excepció, i que mantinguda a uns nivells normals forma part de la naturalesa humana. Una predisposició a cercar lo prohibit, impúdic o truculent. Quan és excessiu ens trobem amb un problema ètic i mental, que mateixa societat rebutja per que sobrepassa els límits de lo acceptable, però cada individu que en forma part te el seu propi criteri i rang de tolerància.
En el cas que ens ocupa, possiblement la curiositat morbosa que ha convertit a programes i periodistes en herois de la comunicació, ha sigut deguda a la dualitat que segons Wilson les persones tenim quan ens trobem davant d’un fet desagradable que ens és aliè: per una banda sentim un cert plaer, un alleujament, de pensar que això no ens ha succeït a nosaltres, cosa que ens fa sentir be per trist que sigui el succés, i per l’altra, el sentiment sincer de solidaritat envers per persones que estant passant per moments difícils. El fet que succeeixi quelcom negatiu a algú i això ens faci sentir lleugerament be per què no ens passa a nosaltres, segurament és el que ha mantingut a tantes persones enganxades tants dies als mitjans de comunicació.
No en tinc cap mena de dubte que la premsa groga ha aprofitat aquesta tendència humana i l’ha anant alimentant fins convertir-la en un monstre que ha traspassat totes els límits de la ètica, la decència i el respecte. Potser tots plegats hauríem de fer més autocrítica, i davant un fet d’aquestes característiques, exigir als responsables de la informació el mateix respecte que voldríem per nosaltres.
Si vols saber-ne més, deixa un comentari o visita la nostra web!